És possible un canvi ? Estaran sempre persones sense sostre?

Posted on Març 30, 2011

1


Èticament el patiment, el dolor d’un individu i la incapacitat d’apaivagar-ho per part d’aquest món tan injust són aspectes negatius, incòmodes i no sempre, precisament, fàcils de resoldre. El més dur i complicat de la crisi econòmica és que el malestar no es dóna per causes gratuïtes sinó que en realitat són conseqüències d’actes humans.
Analitzant i discutint sobre aquests raonaments és necessari un canvi al món actual i aquest només és possible amb la voluntat i generositat de les persones. Amb tots els col·lectius.

“Quan el poder de l’amor sigui més gran que l’amor al poder, el món coneixerà la pau”. 

Aquesta dita de Jimi Hendrix evidencia l’arrel del problema, la manca d’empatia (si existeix aquesta facultat) entre les persones i la falta de gratitud al viure en comunitat, en sentir i pensar que el món és de tots.

 L’individualisme i la competitivitat generen desigualtat. L’ambició desmesurada crea aquestes exclusions, l’extrema pobresa.
Si bé és cert que l’ambició és l’origen de grans avenços, malauradament ho és també de grans tragèdies. Si ara per ara una persona està al carrer, passa fam, inclòs mor de fam (un dret tan bàsic), aquesta està és senyors, una persona assassinada pel sistema. 

Per culpa del sistema econòmi, la globalització, que pot ser una eina d’unió, s’ha convertit en una arma de construccions de desigualtat. El que en altres segles passava a causa d’una conquesta o conflicte bèl·lic, ara ho genera una simple decisió econòmica. Sense tacar-se les mans de sang, sense córrer molts riscos, el lliure comerç fomenta que la decisió d’un sol d’individu (del poder) pugui generar grans misèries a tot un país. La vida d’una persona no és més important que l’augment de beneficis, és evident que darrera d’aquests interessos no hi ha plantejaments morals o ètics, són purament increment de capital.

Les persones hem d’aspirar i centrar esforços en una prioritat, un món on regni l’absoluta igualtat i desaparegui així la pobresa, la fam, la injustícia i tot factor de discriminació que no permet entrar en la interessant dinàmica de la igualtat d’oportunitats (amb el pes del poder econòmic de cadascú…).
Tenir com a màxima aspiració una utopia és l’única manera d’acostar-se el més possible a això, encara que ens puguin jutjar d’ingenus, si no ho creiem no arribem enlloc i pensar més sovint en el patiment dels altres garanteix no danyar amb o sense intencionalitat. 

Vivim en una societat complexa, on com a norma general es fomenta la competitivitat per damunt d’altres valors. S’educa en competències? amb i per l’ individualisme

Quan i com es podria tenir més responsabilitat social? 

Isaac Newton va dir “els homes construïm massa murs i no suficients ponts”. 
La desconfiança cap a la resta de semblants es fa patent amb cada frontera, amb cada impediment burocràtic per a restringir la llibertat. Si s’invertís el mateix esforç per millorar el món que el que s’inverteix en coartar la llibertat, tot seria molt més fàcil. El que es coneix com a comerç lliure fa exactament el contrari, beta la llibertat.

Mireia Ruiz

Anuncis